Pel juny, la falç al puny!
- Sr. Cigaló
- 7 jun 2020
- 5 Min. de lectura
El dia de Corpus Christi ha estat, des de fa molts segles, una de les dates més importants a Catalunya tant en l'àmbit religiós per la litúrgia catòlica com en l'àmbit laboral i social, ja que es donava inici de la temporada de sega als camps. La diada de corpus que més ha transcendit és la del 7 de juny de 1640, coneguda com el Corpus de Sang.
El 1640 va ser un altre dels molts anys convulsos per Catalunya a causa de les desavinences de les classes baixes amb les autoritats reials castellanes, les catalanes i els rics i poderosos. Un dels causants d'aquest malestar és comú en moltes de les etapes fosques de la història de la nostra terra: l'exèrcit.
Per entendre la problemàtica cal remuntar-se al 1635, any en què els terços reials es mobilitzen a Catalunya a causa de la Guerra dels trenta anys (1618-1648). França declara la guerra a Castella i Catalunya passa a ser terreny de batalla. Les autoritats reials reclamen a la població i institucions catalanes allotjament i taxes per a la manutenció de les tropes que no tenien cap respecte vers els habitants. Així doncs taxes, allotjament i vexacions van començar a generar tensió que, sovint, desembocava en petites bullangues per part de la població i una conseqüent repressió de la mà de l'exercit. Un dels motius de més recel cap a la corona castellana fou el fet que els catalans s'haguessin d'allistar a l'exèrcit i lluitar en una guerra que, a parer seu, res tenia a veure amb ells.
De les bullangues a la insurrecció
Fou així com els ànims es van anar escalfant: El 18 de març de 1640, Francesc de Tamarit i Pau Claris són empresonats per ordre del virrei Dalmau III de Queralt, comte de Santa Coloma, sota acusacions de contrafacció per motiu dels allotjaments. L'empresonament dóna visibilitat a les disputes de l'església catalana i la generalitat contra l'administració reial.
El 2 de maig de 1640, grups de revoltats de Santa Coloma de Farners, Riudarenes i d'altres pobles del voltant, ataquen el terç de Don Leonardo de Moles que estava allotjat a Riudarenes i Mallorquines. Durant l'atac els soldats de Moles cremen l'església de Riudarenes i la saquegen, es repleguen a Mallorquines però l'endemà fugen cap a Blanes davant la inferioritat numèrica vers els revoltats.
El 4 de maig uns 3000 revoltats ataquen el terç de Juan de Arce a Amer, els soldats es veuen obligats a refugiar-se al monestir on resisteixen fins al 7 de maig que reben reforços i poden fugir cap a Girona.
El 5 de maig, el virrei demana per carta al rei permís per "arrasar todo el lugar", l'hi es denegat, tot i que està d'acord en que s'ha de donar un càstig exemplar, confiscant tots els bens dels habitants i castigant els culpables. Segons el rei encara no era moment de "hacer nueva guerra", el gruix de tropes reials al principat encara no era suficient per esclafar una insurrecció general, Olivares i el rei obtén per paralitzar la rebel·lió fins un moment més oportú, també ordena que es castigui als sodats del terç d'en Moles per la crema de l'església de Riudarenes i que es reconstrueixi per així calmar el bisbat.
Sota aquesta premissa, els soldats saquegen i cremen totes les cases que troben a Santa Coloma de Farners i a Riudarenes. Finalment procedeixen a l'enderrocament de les cases dels "culpables", com que només en saben dos noms en tiren a terra les seves quatre cases, però perquè no fossin tan poques en tiren a terra quatre més de les millors que troben. El càstig se salda amb un total de 48 cases cremades i 8 cases enderrocades.
Aquests fets donen peu a un alçament armat de vilatans i pagesos contra les tropes reials que, des de les comarques gironines, s'estengué cap a l'Empordà, el Vallès, Osona i el Ripollès.
El 22 de maig irrompien a Barcelona un grup de segadors amb la consigna "visca l'Església, visca el Rei i mori el mal govern". El seu objectiu principal era alliberar als diputats empresonats tot i que van voler anar més enllà i cremar cases del que ells consideraven traïdors. La torba, que va sortir des de l'església de Sant Andreu del Palomar armats i amb un sant Crist com a estàndard, va ser dissuadida pels diputats i va abandonar Barcelona. Les tropes del comte-duc són expulsades del Principat pels Segadors, a la seva retirada, els terços, cremen Montiró, església inclosa, el 30 de maig.
Els alçaments s'anaren succeint fins a arribar a un punt d'inflexió: la revolta a Barcelona per part dels camperols el 7 de juny, dia de Corpus.
El Corpus de Sang
Segons es relata, cinc-cents segadors entraren a la ciutat, com feien anualment, per llogar-se en les feines de sega del pla de Barcelona. A les 8 del matí una picabaralla entre un grup de segadors i un dels homes de l'agutzil Mont-rodon (mort durant els incidents de Santa Coloma) va servir de motiu per iniciar l'avalot. Les cases dels diputats reials foren saquejades i cremades (les dels membres de l'audiència, del lloctinent, del mestre racional i de García Toledo, marquès de Villafranca), el doctor Gabriel Berard i Gassol, membre de l'Audiència, i el lloctinent foren assassinats. Els habitants de Barcelona varen anar sumant-se als revoltats, vora 2.500 persones van assaltar les drassanes obligant els defensors supervivents a fugir cap a Montjuïc. El virrei Dalmau de Queralt i de Codina va ser un dels que va aconseguir fugir, quan estava a prop de l'ermita de Sant Bertran un grup d'avalotadors el va trobar i va assassinar-lo a ganivetades.
Els segadors van tenir el control de la ciutat comtal fins al dia 11 de juny. Durant aquests dies els habitants de la ciutat se solidaritzaren amb els rebels. Les companyies de la milícia de la ciutat van permetre els aldarulls i només vigilaren la taula i el banc del municipi. L'alçament, estès per tot el Principat, va anar dirigit contra els soldats, els funcionaris reials i la propietat senyorial.
El resultat d'aquella jornada fou l'inici de la insurrecció contra Castella, derivant el conflicte a la famosa Guerra dels Segadors (1640-1652). Les conseqüències d'aquesta van ser dolents per Catalunya, la qual va veure's envaïda, a més de perdre territori. En el Tractat dels Pirineus de 1659, França incorpora el territori català del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir. Les autoritats castellanes van preferir defensar Flandes, ignorant i menystenint el territori de Catalunya. Un any després del Tractat, per ordre del rei de França Lluís XIV, van ser dissoltes les institucions catalanes malgrat que el mateix tractat preveia conservar-les, incomplint el tractat dels Pirineus.
Comments